Rosa Díez en la Autònoma

¡Uri, Uri, si et plau Uri!

Però l´Uri no estava disposat a donar el seu braç a tòrcer. Assegut amb les cames penjant a la taula de l’estrat i mirant la que tenia liada no es volia perdre per res del món els seus llargs quarts d’hora de glòria. Al cap i a la fi s’havia matriculat per a complir les seves expectatives sobre la vida universitària, que no acadèmica o curricular. Es a dir, passar-s’ho de la hòstia. I el matonisme polític era un camp de lo més satisfactori com estava comprovant.

El que li estava demanant era un altre jovenet independentista però de la facció que creia que el que estava fent era alguna cosa així com seguir-los el joc als feixistes. En el mateix sentit també li havia suplicat uns moments abans tot un degà de l´Autònoma, el Sr. Salvador Cardús, dient-li: no siguis ingenu, Uri.

¿Ingenu? D’ingenu res. Un petit cabró més aviat. Un paio que fa que el seu ramat impedeixi que un polític es pugui expressar en un marc públic i de tots els catalans no és un ingenu. No feia ni dos segons que li estava dient a un ciutadà que protestava perquè havia anat a sentir a la conferenciant i no se li permetia que se’n anés de la facultat i se’n anés de Catalunya. Quan el pobre home li responia que perquè se’n havia d´anar ell li contestava amb tota la barra que “perquè estava en minoria”.

Ara, aquests són els corbs que han alimentat tots els Cardús de dins i fora de la universitat. Tu ves dient-li ingenu i subvencionant-lo. No puc deixar d’alegrar-me una miqueta perquè acabés tractat com un drap i ple de pintura. Pocs segons desprès de haver-li parlat amb tal mimo a l´Uri ja estava donant l’acte per perdut i de passada la seva autoritat com a responsable màxim del seu deganat. Interpretant més o menys les seves paraules (jo estava al seu costat), l’alternativa era violenta i ni es plantejava.

Unes nenes del públic pujades a les cadires s’havien posat una màscara blanca amb la boca tapada amb un esparadrap amb la bandera espanyola. Ja sé que es molt rebuscat, però sembla ser que volien dir que, encara que elles estaven impedint el dret d’expressió a la Rosa Díez i a tot qui havia anat a escoltar-la, les reprimides eren elles. Perquè si bé l´independentisme és al establishment (ERC és part del govern) i els seus companys tenen acollonides a les autoritats acadèmiques i a la resta dels estudiants, ni boges pensen renunciar a les mels de l’opressió, que és tan guai.

Un senyor molt amable que he conegut al mig de la baralla, en Joan Botella, catedràtic del Departament de Ciència Política Dret Públic de la UAB, m’ha explicat que ell mateix va proposar l’expulsió de dos a onze anys d’un nombre important d´ aquesta mena d’alumnes. ¿Resultat? “Els havien perdonat”.

Al final semblava que ens la tindríem que “envainar” i que la Rosa Díez marxaria sense parlar. Però que sàpiguen els que s’alegraven dient que era “un triomf del poble català” que no se l´”envainava” UPyD, per desgràcia se l´”envainava” Catalunya, aquesta entitat supranatural de la que es creuen els únics mèdiums.